CRÒNICA d'un company

La lluita a l’ETSAB (Arquitectura de Barcelona)

Nosaltres ja teníem el moviment començat des de Bolonya, quan la facultat es va omplir de cartells reivindicatius i convocatòries per les manifestacions. Degut a les primeres retallades ja des del any passat vam començar el projecte “que no ens els toquin” referit a la situació que començava a viure el nostre professorat. Amb aquest moviment vam crear un blog, vam començar a notar el recolzament d’alguns professors que es presentaven a les reunions i debats, vam ocupar el rectorat i el vam omplir de plànols per les parets, i vam aconseguir començar a crear més consciència a la facultat. Amb aquest context de malestar va arribar el Reial decret i va ser a finals de curs quan vam començar a convocar assemblees de facultat. L’estratègia era clara, ens havíem de situar en algun lloc on tothom ens veiés a l’hora de dinar i vam decidir demanar un micròfon i un ampli a secretaria i posar-nos a la terrassa del bar. Se’ns sentia des de tot el bar i vam aconseguir l’assistència del director de la facultat que des de el primer dia que va parlar va anunciar que ens recolzaria en el que pogués ja que ell també creia que la situació no era sostenible. Vam posar sobre la taula els rumors que ens arribaven de Mundet i Sevilla sobre vagues indefinides i vam debatre aquestes qüestions en la següent assemblea convocada el primer divendres.

La següent setmana va ser la més intensa que he viscut en 8 anys que porto estudiant a la Etsab. Vam tenir assemblea pràcticament cada dia fins la del següent divendres on vam fer la votació final. Així que el primer divendres després de l’assemblea el primer objectiu va ser aconseguir temps perquè l’alumnat pugues assistir a les assemblees de la següent setmana i no hagi de treballar per les entregues i exàmens. Tenir aquest temps era bàsic per poder treballar per comissions sobre quines propostes volíem fer per parar el reial decret. Molts alumnes necessiten que algú amb autoritat aparent els hi garantitzi el que s’ha decidit. És important entendre que sense això, per molt que ens pesi, no hi ha interès per part seva. El primer punt clau va ser fer-li la feina nosaltres al director. Ens vam donar compte, que per molt recolzament que tinguéssim del professorat, ells no farien res, haríem de ser nosaltres qui els empenyéssim.

Així doncs el primer pas va ser redactar un manifest en primera persona en nom del director on expressava explícitament el seu recolzament a la sobirania de l’assemblea i convocava una parada acadèmica pel dilluns 21 amb l’excusa de que l’alumnat necessitava temps per organitzar-se per la vaga del dimarts 22 (ja convocada). Vam presentar-nos al seu despatx i li vam fer firmar. El següent pas important va ser aconseguir la col·laboració de secretaria per obtenir totes les adreces electròniques dels matriculats i enviar el manifest signat a nom del director. Aquesta difusió va ser bàsica per donar-li un toc de serietat i credibilitat a una assemblea que fins llavors havia estat d’uns 300 alumnes, i així tots els professors (uns 330) i alumnes matriculats (uns 3400) que no sabien res es solidaritzessin amb el moviment i flexibilitzessin les entregues.  Tenia aquesta pinta.


També vam redactar cartes en direcció contraria perquè els alumnes els hi poguessin comunicar als professors la situació. Així que dilluns havíem aconseguit en gran part el primer objectiu, i podíem posar-nos a treballar en les mesures de defensa contra el reial decret. Vam distribuir-nos per comissions. La comissió tècnica es va encarregar de valorar les diferents estratègies i desenvolupar-les per explicar-les a l’assemblea. Durant la setmana, la preocupació dels alumnes que no sabien si havien d’estudiar o es paraven entregues va fer que assistissin a les assemblees per assabentar-se’n, però encara no hi havia res clar. Vam motivar al director perquè reunís el màxim òrgan de govern de la Etsab que es la Junta. Abans però també van convocar una assemblea de només professors pel segon divendres per decidir si ens recolzaven o no, i de quina manera. Ens van demanar que divendres tinguéssim una proposta feta per tal de que ells poguessin recolzar-la. Era el moment clau, havíem de treballar a contratemps per torbar una solució que convencés a tothom. Vam convocar l’assemblea el divendres al matí abans que la de professors com a data límit per treure una votació en clar de com actuar. De totes les propostes que havien sorgit les vam classificar en les que feien una pressió simbòlica i les que feien una pressió administrativa.

Degut a la falta de temps ens havíem de centrar en les que corresponien a un moment immediat, i nomes hi havia una: la parada de les actes. Altres opcions com matricular-nos sense pagar o tots com a becaris i demés corresponien a després de les actes i tenien un inconvenient, que necessitàvem fer-ho tots en bloc i mai tens la seguretat de que tot l’alumnat estigues d’acord quan més del 50 per cent no es trobava a l’assemblea. Necessitàvem votar de forma urgent si tancàvem les actes per portar la proposta al professorat. El més important va ser trobar una resolució pel que als alumnes menys implicats els preocupava més, que era la qüestió dels exàmens i entregues. Vam deixar clar que les actes no tenia res a veure amb l’examinació. La solució amb més acceptació és la de que tothom s’examinés i els professors guardin les notes i l’alumnat les conegui, però sense tancar les actes. El dia que aconseguíssim els nostres objectius podríem tancar les actes i posar-les notes guardades. D’aquesta manera teníem tothom a favor. El no tancament d’actes ocasiona que els alumnes segueixin matriculats indefinidament per tant formin part de la UPC i puguin dur a terme tot allò que els hi relaciona. Les matrícules no es podríen efectuar, però com que tindríem la secretaria de part nostra, es podria fer un procés de pre-matrícula amb el qual la facultat pot organitzar les classes i tenir un nombre orientatiu d’alumnes. Els problemes més comentats eren els que marxaven d’Erasmus l’any que ve i els becats, que necessitaven les notes. En el cas dels Erasmus té una solució particular on cada professor que porta a un número reduït d’alumnes ha de pactar amb la universitat de fora, ha d’explicar-li la situació particular de cada alumne per facilitar l’acceptació sense haver tancat les actes de forma oficial. En el cas dels becats es miraria d’apurar al octubre com a data límit que ofereix el govern abans de demanar beca i un cop arribat el dia ja no es podria i es convocaria una assemblea per mirar com continuem. Es va considerar que apart de ser un cas reduït, molta gent no podria ni tan sols obtenir la beca encara que es tanquessin actes, per culpa de les retallades. Aquesta es la taula que vam fer servir per explicar cada cas.

Explicat doncs tot això i més casuístiques pas a pas a l’assemblea del divendres vam procedir a fer les votacions amb urnes i va sortir un 82,5 per cent a favor de no tancar les actes. Automàticament vam passar la proposta a l’assemblea de professors on veient el recolzament del alumnat varen votar un 97% el no tancar-les. El sistema de votació per assegurar el recolzament vam decidir que tenia que ser superior al 66 % i si quedava entre el 50 i el 66, es repetia la votació després de sotmetre-ho a debat.

Ara la nostra missió és traspassar l’energia a les altres facultats per arribar a la mateixa situació ja que si ens quedem sols tindrà molta menys efectivitat. És bàsic actuar en bloc amb la mateixa forma de pressió, fins que aconseguim el que demanem i/o el ministre dimiteixi.